dijous, 23 de gener del 2014

Ara penso sovint

Potser perquè fa uns quants dies que penso sovint en Miquel Martí i Pol, avui he recuperat aquella antologia poètica que em vas regalar. Va ser per Sant Jordi, l'any 2008 (això vas posar a la dedicatòria). No devíem passar pels nostres millors moments, perquè amb prou feines el vaig fullejar. La prova és que pràcticament està nou. Hi havies anat subratllant amb llapis, molt fluixet i amb delicadesa, algunes estrofes, alguns versos. També hi vas fer algunes anotacions. Feies referència a nosaltres, a com ens havíem estimat, a tot el que ens havíem promès i —sembla que ja ho teníem clar— no compliríem. Suposo que era massa dolorós llegir-ho en aquells moments.

Avui l'he agafat i puc dir que no em fa mal. Les paraules de Martí i Pol, subratllades per tu, em fan recordar moments i bromes molt nostres. A més a més, vénen només les coses bones, els teus subratllats no fan despertar les dolentes.


Ara penso sovint


Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres voldíem,
potser tindríem fúcsies novel·les
en un pati molt clar, i un blau profund,
de mar obert, al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d'hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge,
i en balancins de boga que fan lentes
les hores, i en un arbre ran dels vidres.

Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem prefigurat, detura
la caiguda del temps i fins conseva,
com un àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcils a estones les paraules
que se'ns desfan als dits i al vent escampa
d'ací d'allà les màgiques enngrunes.

Ara penso sovint i em dol l'absència
d'aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, els llibres, i el silenci.


I a sobre del títol tu hi vas escriure: Llegeix-lo amb cura i deteniment, i si mai regalima una sola llàgrima amb un sol vers, crida'm i et vindré a buscar. 
No ploro, però somric de veure l'amor adolescent, fervorós i sense límits que ens vam professar durant tot aquell temps, tan ple d'entrebancs. I també penso, de tant en tant, si ara seríem a la casa blanca i el pati, i tu i jo, els llibres, i el silenci, si les coses haguessin passat tal com nosaltres voldríem. Si seríem felices, tant de temps després. No ho sabrem mai, però... ja està bé així. 

2 comentaris:

  1. Ara has trobat el moment adequat per llegir aquest llibre. Me n'alegro. Mai no és tard per gaudir de la poesia de Martí Pol.

    M'agrada la reflexió que fas al final. Ben certa. Mai no sabrem com serien les coses si tot hagués passat com voldríem. Però sempre hem de pensar que finalment com estan és com hem contruit que fossin, i per alguna cosa ho hem fet així. Doncs, com tu dius:millor així.

    Una abraçada, bonica...

    ResponElimina
  2. Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

    ResponElimina