Quan feia ja alguns dies que xerràvem, et vaig fer broma preguntant-te si la noia de la nit abans t'havia robat la cartera i a més a més el cor. I tu em vas dir que això era impossible. La meva reacció va ser, afortunadament, prou ràpida: és que no duies el cor a sobre, normalment? I es veu que no, que per prudència el deixes en el algun lloc secret, ben guardat.
Llavors jo et vaig explicar que jo sóc més de dur-lo a sobre, però sempre ben protegit. Abans m'ho solia imaginar com un mur de pedra voltant-me el cor, però això era fa anys. Ara solc imaginar una bona armadura que el protegeix al 100% per totes bandes.
Potser aquesta és la diferència entre tu i jo. Tu simplement no sembla que tinguis interès en què ningú tingui accés al teu cor. I jo em moro per trobar algú a qui mostrar-li, però em fa tanta por que em tornin a ferir... que em protegeixo. Per això sempre el duc a sobre amb l'esperança que potser algú —algú com tu?— hi vulgui accedir sense fer-me mal.
