Ara penso sovint

Potser perquè fa uns quants dies que penso sovint en Miquel Martí i Pol, avui he recuperat aquella antologia poètica que em vas regalar. Va ser per Sant Jordi, l'any 2008 (això vas posar a la dedicatòria). No devíem passar pels nostres millors moments, perquè amb prou feines el vaig fullejar. La prova és que pràcticament està nou. Hi havies anat subratllant amb llapis, molt fluixet i amb delicadesa, algunes estrofes, alguns versos. També hi vas fer algunes anotacions. Feies referència a nosaltres, a com ens havíem estimat, a tot el que ens havíem promès i —sembla que ja ho teníem clar— no compliríem. Suposo que era massa dolorós llegir-ho en aquells moments.

Avui l'he agafat i puc dir que no em fa mal. Les paraules de Martí i Pol, subratllades per tu, em fan recordar moments i bromes molt nostres. A més a més, vénen només les coses bones, els teus subratllats no fan despertar les dolentes.

Ara penso sovint

Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres voldíem,
potser tindríem fúcsies novel·les
en un pati molt clar, i un blau profund,
de mar obert, al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d'hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge,
i en balancins de boga que fan lentes
les hores, i en un arbre ran dels vidres.

Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem prefigurat, detura
la caiguda del temps i fins conseva,
com un àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcils a estones les paraules
que se'ns desfan als dits i al vent escampa
d'ací d'allà les màgiques enngrunes.

Ara penso sovint i em dol l'absència
d'aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, els llibres, i el silenci.

I a sobre del títol tu hi vas escriure: Llegeix-lo amb cura i deteniment, i si mai regalima una sola llàgrima amb un sol vers, crida'm i et vindré a buscar. 

No ploro, però somric de veure l'amor adolescent, fervorós i sense límits que ens vam professar durant tot aquell temps, tan ple d'entrebancs. I també penso, de tant en tant, si ara seríem a la casa blanca i el pati, i tu i jo, els llibres, i el silenci, si les coses haguessin passat tal com nosaltres voldríem. Si seríem felices, tant de temps després. No ho sabrem mai, però... ja està bé així. 

Sento l'olor de terra mullada

Sóc fora del pou. Ja no sóc a les profunditats tranquil·les i serenes —absorvents— de les seves aigües. Dimecres n'escalava les parets amb ajuda d'una corda llançada a temps i veia la llum a dalt de tot, dijous seia a cavall a la seva vora, un peu fora i un peu dins. Avui, per fi en contacte amb la terra, m'assec recolzada en el seu mur, per la part de fora. És com si l'aire fes olor a terra mullada, la calma després de la tempesta, la incertesa de no saber si dilluns que ve em tornaré a llevar envoltada d'aigua i algues i pedres i m'hi voldré quedar. Sé que demà i demà passat m'aixecaré i aniré a fer una volta, intentant allunyar-me del pou. Potser fins i tot m'hi creuré tan lluny que no entendré com hi vaig arribar a caure. Però ara també sé que no puc tenir la seguretat d'haver pres prou distància d'aquest forat, negre però segons com, temptador. Submergida a les aigües del pou, no cal lluitar per res.

Més val tard que mai?

I al final m'acabes donant la raó pràcticament en tot. Però al final. I a mi de què collons em serveix que ara em donis la raó? Si ni tan sols hi deus caure que totes aquestes coses jo ja te les deia. A mi no em serveix de res. Més val tard que mai? Potser per tu, sí. A mi em fa ràbia. No que arribi tard, no. Que acabi arribant. Per mi ja t'hauries pogut quedar allà, estancat en les teves ximpleries i en les teves manies absurdes. 

I sincerament: tant de bo pogués alegrar-me que tot et vagi bé. Jo seria més feliç.

10 milles per veure una bona armadura

Quan feia ja alguns dies que xerràvem, et vaig fer broma preguntant-te si la noia de la nit abans t'havia robat la cartera i a més a més el cor. I tu em vas dir que això era impossible. La meva reacció va ser, afortunadament, prou ràpida: és que no duies el cor a sobre, normalment? I es veu que no, que per prudència el deixes en el algun lloc secret, ben guardat.

Llavors jo et vaig explicar que jo sóc més de dur-lo a sobre, però sempre ben protegit. Abans m'ho solia imaginar com un mur de pedra voltant-me el cor, però això era fa anys. Ara solc imaginar una bona armadura que el protegeix al 100% per totes bandes. 

Potser aquesta és la diferència entre tu i jo. Tu simplement no sembla que tinguis interès en què ningú tingui accés al teu cor. I jo em moro per trobar algú a qui mostrar-li, però em fa tanta por que em tornin a ferir... que em protegeixo. Per això sempre el duc a sobre amb l'esperança que potser algú —algú com tu?— hi vulgui accedir sense fer-me mal.

No vull

No em vull moure del llit. No és que tingui son, però no vull fer res. L'estaticisme em va bé. Al llit, ben quieta. I si en surto, només voldria arraulir-me al sofà, amb la manteta, i mirar alguna cosa ben distreta a la tele, qualsevol cosa que m'allunyi del meu propi cap, del que hauria d'estar fent, de tota la feina que no faig. No vull veure a ningú, que ningú em digui què he de fer per estar millor, que ningú em miri amb cara de 'no tens remei'. No vull parlar amb ningú perquè no m'agrada explicar com estic, i tampoc m'agrada fingir el contrari. Vull amagar-me dins d'una closca i desaparèixer uns quants dies més. Amagar el cap sota l'ala com un estruç i fer veure que no existeixo. Puc?

Dillunsos en blanc i negre

No sé perquè, però mai he fet això d'associar dies bons o dolents amb colors més o menys alegres. Hi ha qui diu que té un dia gris, els anglesos parlen de "blue days" i per a la protagonista de Breakfast at Tiffany's els dies dolents són vermells. 

Malgrat això, sé que de vegades veig la vida en blanc i negre, com una tele antiga o espatllada, una vida que està matisada i que no brilla tant com hauria de brillar. Aquests dies la indiferència és el sentiment, si se'n pot dir així, més fort. Per això el color és magenta. Hi pot haver un color més oposat al blanc i negre?

Escriu, escriu, escriu

Potser massa dies sense posar per escrit idees que realment volien treure el cap. Per això ha arribat aquest blog. Escriu, i no pensis, escriu i no sentis, escriu i no mengis tant, escriu i no estiguis trista. Escriu, escriu, escriu. Escriu i oblida't que no saps ni què ni qui vols; escriu i oblida que si ho sabessis, no tindries les forces necessàries per lluitar i aconseguir-ho; escriu perquè no saps si lluitar per algú val la pena o si més val deixar-ho estar.

Escriu i digue't que ets prou forta, que demà ho faràs millor, que de fet, després de publicar aquest post, pots començar a fer-ho millor. Escriu per treure-ho tot i deixar de banda les coses que t'amoïnen, per aparcar els problemes en aquest lloc virtual i poder encarar-te a la vida 1.0, que ja prou costa.

Escriu per dir a aquell parell que ja poden fotre el camp, que el sofà és teu i que només hi seu qui tu decideixes. Que no et faran ballar el cap. I que vals més del que es pensen.

Escriu que avui tens raons per somriure i demà encara en tindràs més. Escriu i sigues feliç.

Escriu i somriu.