dimarts, 12 de novembre de 2013

10 milles per veure una bona armadura

Quan feia ja alguns dies que xerràvem, et vaig fer broma preguntant-te si la noia de la nit abans t'havia robat la cartera i a més a més el cor. I tu em vas dir que això era impossible. La meva reacció va ser, afortunadament, prou ràpida: és que no duies el cor a sobre, normalment? I es veu que no, que per prudència el deixes en el algun lloc secret, ben guardat.
Llavors jo et vaig explicar que jo sóc més de dur-lo a sobre, però sempre ben protegit. Abans m'ho solia imaginar com un mur de pedra voltant-me el cor, però això era fa anys. Ara solc imaginar una bona armadura que el protegeix al 100% per totes bandes. 

Potser aquesta és la diferència entre tu i jo. Tu simplement no sembla que tinguis interès en què ningú tingui accés al teu cor. I jo em moro per trobar algú a qui mostrar-li, però em fa tanta por que em tornin a ferir... que em protegeixo. Per això sempre el duc a sobre amb l'esperança que potser algú —algú com tu?— hi vulgui accedir sense fer-me mal.

2 comentaris:

  1. Em pensava que parlaries dels Manel... Sap greu haver de portar armadura, de tota manera, millor que sigui de plastilina, que es pugui moldejar segons el cavaller. Sort! De vegades ens en sortim!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hehe, sento decebre't, Gemma, però de Manel ja se n'ha parlat massa!! De moment, em quedo amb l'armadura de ferro forjat (o algun material similar). Esperem que el temps permeti quelcom més moldejable. I sí, oi tant que ens en sortim!

      Suprimeix